Passeig al passat de Les 3 viles
Et proposem una ruta de descoberta pel passeig marítim de Les 3 viles. Un viatge al passat mentre resols quinze reptes que et trobaràs pel camí.
Apropa’t als Punts d’Informació Turística o a les Oficines de Turisme amb la família i amics per recollir un petit llibret que serà el vostre aliat per resoldre els quinze reptes i desxifrar l’Enigma Final. Una vegada omplert, podràs obtenir un obsequi a l’Oficina de Turisme de Caldes d’Estrac o a l’Oficina del Port Balís.
T’esperen 4 km de ruta, la pots fer a peu, i si ho fas tranquil·lament, trigaràs unes dues jornades a fer tot el joc. També ho pots fer ràpidament en un matí. Si prefereixes la bicicleta o el patinet, en una jornada ja hauràs acabat.
El joc imprès està disponible en català, castellà i anglès.
DESCARREGA'T EL LLIBRET
CAT
ESP
ENG
FRA
Per a persones curioses
Si vols saber-ne més sobre els relats que amaguen cada una de les quinze fites del Passeig al passat de Les 3 viles, aquí pots descobrir algunes històries curioses.
Caldes d'Estrac
1 - La Fundació Palau
Josep Palau i Fabre, nascut el 1917, va ser poeta, autor dramàtic, contista, assagista i un gran estudiós de la pintura, molt especialment de l’obra de Pablo Picasso. Gràcies a la seva relació amb personalitats com Picasso i els escriptors Antonin Artaud, Octavio Paz, Federico García Lorca i Rafael Alberti, entre d’altres, va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Una curiositat interessant data de quan l’artista Picasso va morir. La seva dona Jacqueline no va deixar entrar Palau al funeral del pintor. Van fotografiar Palau recolzat en un dels murs de la finca on es feia el funeral, després de negar-li l’entrada. No va ser l’únic que va ser rebutjat, la Jacqueline també va llençar per la finestra la corona de flors que havia enviat Dalí i no va deixar entrar un dels fills de Picasso al funeral.
Picasso amb Josep Palau i Fabre i Bill Hartmann.
Fotògraf Lucien Clergue. Mougins, 31.05.1968.
2 - Parc de Joan Maragall
Les platges, la muntanya i la brisa marina de Les 3 viles van ser font d’inspiració per a poetes, pintors, joiers, escriptors, dissenyadors i d’altres, que van crear peces úniques.
La família Masriera, estiuejants i originaris de Llavaneres, va ser una família d’artistes, joiers, pintors i dissenyadors molt coneguts pel seu treball. Especialment Lluís Masriera, un dels representants més importants de la joieria modernista, que encara es fabrica de manera artesanal.
Joan Maragall, persona de cultura i lletres i estiuejant de Caldes, va ser una de les figures artístiques i literàries més influents del seu temps i se’l considera el gran poeta del modernisme català.
Menys coneguda, Carme Martí Riera, santvicentina, va ser una modista i dissenyadora de roba molt popular que va guanyar nombrosos premis en exposicions internacionals d’alta costura. Va crear el Sistema Martí de patronatge que va revolucionar el món de la moda, mundialment conegut i estudiat.
3 - Hotel Colón
Les aigües termals són part de la personalitat de Caldes d’Estrac, el cabal d’aigua termal a 39°C brolla d’una font situada al costat de la riera, al peu del turó de l’Estrac. Les propietats curatives de l’aigua són conegudes des de molt antic i, de fet, estan lligades a l’origen del municipi (1219). És a partir del segle XVIII que el brollador assoleix la seva màxima esplendor i serà l’inici d’El Colón, a la mateixa ubicació de l’edifici actual.
Per adaptar-se a les noves tendències, El Colón es va convertir en el “Casino Colón” després de la seva reforma, el 1918, i s’hi van instal·lar una ruleta i taules de joc.
Durant aquesta època de màxima esplendor hi havia un tren directe de Barcelona a Caldetes, “la Fletxa d’Or”, anomenat així perquè hi viatjaven els jugadors del casino. Aquest tren va estar en funcionament fins al 1924, quan la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el joc i tancaren els casinos com el de Caldes i la Rabassada.
Com a curiositat, durant la Guerra Civil (1936-1939) l’Hotel Colón va ser ocupat primer per l’anomenat Comitè de la República i després es convertí en ateneu popular.
4 - Platja dels Tres Micos
Els tres micos savis és una tradició d’origen japonès que representa la importància de no parlar de més del compte, ni escoltar o veure allò que t’acosti a les coses dolentes.
Els tres micos, era el nom d’una casa d’estiueig ubicada en el número 12 del Passeig dels Anglesos de Caldes d’Estrac. A la façana de l’habitatge hi havia un plafó de rajoles de ceràmica que representaven tres micos. Sota la rajola, just al costat de la porta hi havia un gran finestral, on sempre es trobava una senyora gran somrient asseguda en una butaca. Era la senyora Soldevila i tant la gent del poble com els estiuejants la saludaven quan passaven per davant. El seu marit, el senyor Soldevila, baixava cada dia a banyar-se a les tres de la tarda puntualment, amb el seu barnús de color blau.
El matrimoni Soldevila hi va viure cinquanta anys i quan ells van comprar la casa “els tres micos” ja hi eren. El plafó, que trobeu al terra del passeig, és el que va donar nom a la platja i a la punta de l’espigó situat davant de la casa i anomenat punta dels tres micos.
5 - Can Garriga, antic Consolat Britànic
Ens situem al final de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Durant el conflicte, moltes de les cases dels estiuejants van ser abandonades pels seus propietaris i ocupades per diversos col·lectius de la República en retirada. Quan Barcelona va començar a ser bombardejada per l’aviació feixista (1938), les delegacions diplomàtiques que hi havia a la ciutat comtal, van decidir establir-se a Caldes d’Estrac de retirada cap al nord. La vila on ens trobem havia estat prèviament declarada ciutat oberta, és a dir, exempta de bombardeigs i era molt fàcil d’abastir per mar per part de les armades respectives.
L’ambaixada anglesa era a Can Soler, i les cases on hi havia el consolat a Can Mercè i Can Garriga, aquestes dues últimes cases eren exactament iguals.
Com a curiositat, el president de la República Manuel Azaña i el seu seguici de 35 persones es van allotjar, durant la guerra, a Villa Blanca situada al passeig dels Pins 37 i a Can Ripoll al passeig dels Pins 18 durant la guerra. Manuel Irujo ministre de Justícia i José Antonio de Aguirre, aleshores lehendakari del govern basc, van passar un temps a Can Marinel·lo, casa situada al Passeig del Marquès de Casa Riera, 12. Aquesta vila també s’anomenava Can Garí o Can Freixes.
Sant Vicenç de Montalt
La placa indicativa de Passeig del Marquès de Casa Riera marca el final de la població de Caldes d’Estrac i l’inici de Sant Vicenç de Montalt.
El sant que apareix a la placa és Sant Vicenç, ho podem saber perquè porta una palma com a representació de la defensa de la seva fe i un llibre, símbol de la fe que mai va abandonar.
El cim del Montalt és el punt més alt del municipi, amb uns 596 m d’altura, i se situa entre la serra del Corredor i el Montnegre. Des de dalt del cim es pot gaudir d’unes vistes magnífiques de la comarca i del litoral. En dies clars es pot admirar fins i tot la ciutat de Barcelona i els contraforts de Montjuïc, juntament amb la serralada del Corredor i el Montnegre.
Les cases modernistes del passeig marítim són testimoni d’un fenomen del segle XX anomenat estiueig. Sabeu què és? Es tractava d’una pràctica de les classes benestants que cercaven moments de pau per gaudir vora la mar. Moltes poblacions marítimes del Maresme van començar a acollir aquestes famílies que buscaven la tranquil·litat, els aires saludables i les aigües termals, i fugien d’una Barcelona plena de fàbriques i soroll.
La presència de poblacions d’estiueig va incentivar la introducció de l’arquitectura culta d’autor més enllà de Barcelona i, amb ella, la introducció a les viles de la costa i de la muntanya de determinats corrents arquitectònics, des de l’eclecticisme de finals del segle XIX fins al racionalisme d’avantguarda dels anys trenta del segle XX, passant pel modernisme i el noucentisme.
Les viles d’estiueig que més van proliferar i agafar fama van ser aquelles que es localitzaven a prop de Barcelona, gaudien d’aigües termals i hi arribava el ferrocarril. Per aquests motius, Les 3 Viles van ser destinacions escollides, que van créixer i prosperar de forma considerable en aquesta època.
La Torre de Can Valls es troba dins el parc dels Germans Gabrielistes, un gran parc ple de jardins de quasi 4 hectàrees. Hi podreu descobrir flora autòctona de la zona i arbres centenaris de gran bellesa.
Durant els segles XVI i XVII aquest tipus de torre servia de defensa contra els pirates i corsaris del Mediterrani, encara que en segles posteriors van ser destruïdes pels monarques per tal d’evitar que fossin utilitzades en contra d’ells i els seus interessos. Des d’aquests punts de guaita es podia gaudir d’una millor vista del mar i de l’entrada de vaixells.
Coneixeu la diferència entre corsaris i pirates?
El pirata estava fora de la llei i robava a altres per al seu propi benefici. El corsari, en canvi, tenia el suport d’alguna nació o govern i atacaven vaixells de països rivals en cerca de tresors.
La costa del Maresme va patir molts atacs de pirateria i corsarisme, això explica l’existència de les 55 torres que s’estenen per tota la comarca a peu de costa.
Manuel Deschamps va ser capità del vaixell anomenat El Català, nau que va partir cap a Cuba. El capità va ser considerat com un heroi durant la guerra, ja que va poder abastir de queviures i soldats l’illa de Cuba, burlant tres vegades el bloqueig naval dels vaixells americans durant el conflicte amb els Estats Units per a la
independència de Cuba (1898).
El Català mai va ser enfonsat durant el conflicte cubà i va retornar intacte. Posteriorment, la nau, llogada pel govern francès, va participar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) transportant càrrega i tropes.
La història és molt coneguda, ja que l’havanera més famosa parla d’aquest vaixell i els homes que transportava, s’anomena “El meu avi”. Segur que la coneixeu, us en deixem un fragment.
El meu avi va anar a Cuba
a bordo d’El Català
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella
eren nascuts Palafrugell.
Quan El Català sortia a la mar
els nois de Calella feien un cremat,
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya! Visca El Català!
Creieu que les palmeres són típiques i autòctones de la zona? Venen de molt lluny i són herència dels indians que van retornar de les Amèriques. Un cop retornats del que havia estat casa seva per tant de temps van voler recrear els espais on vivien abans i decorar-los de manera igual, amb cases acolorides i vegetació típica, el cas més clar, les palmeres.
Segurament cada cop que vegis palmeres davant d’una casa senyorial, vol dir que és una casa indiana. Aquest fet no només es localitza a les costes del Maresme, s’estén per la costa catalana i abasta municipis amb passat indià. D’igual manera, també trobem aquest fenomen a la costa nord d’Espanya amb les cases senyorials d’indians que van tornar per la independència de les colònies.
Sant Andreu de Llavaneres
El Port Balís, construït l’any 1966, és un referent d’oci i esport nàutic a Catalunya.
L’espai del port va anar creixent d’un edifici inicial fins al complex arquitectònic actual. Com podreu veure, la vela és la seva activitat principal.
La construcció del port esportiu va afegir més de 400 punts d’atracada de vaixells, cosa que va fer que el port millorés i fos més atractiu per a futurs socis. Després de les obres de millora van passar de 60 socis a més de 300.
Finalment, als anys vuitanta es va consolidar la Comissió Esportiva d’El Balís, i el club va experimentar un creixement imparable. Així ho certifiquen grans regatistes, alguns olímpics, i la celebració de competicions de gran rellevància.
Sota el lema “Naveguem pel medi ambient” el club va fer una sèrie de modificacions per tal de reduir i millorar la recollida de residus per conscienciar els seus socis de la importància de la protecció de la natura i el medi ambient.
Sabeu que antigament les platges que ara veieu eren plenes de barques? Això s’explica pel passat pesquer, no tan antic, de la població. Com a vila marítima la pesca era una activitat molt important i qui vivia vora el mar eren els pescadors i les seves famílies; no trobàvem encara aquestes cases tan grans i luxoses a primera línia. Aquestes es van construir més tard i es relacionen directament amb els indians i les cases d’estiueig.
La platja de les Barques du aquest nom perquè recull la tradició pesquera i marítima de la població. Sovint, gràcies als noms dels espais podem conèixer el passat més autèntic del lloc.
Com a curiositat, sabies que una de les hipòtesis del nom de la població on ens trobem és la “Serena Vall” que, llegit del revés, és Llavaneres? Diuen que va ser el nom que li van posar els primers pobladors d’aquest municipi per la seva situació en una vall entre dues muntanyes.
El primer tram de tren de la península Ibèrica va fer el trajecte de Barcelona a Mataró. El 5 d’octubre del 1848 es realitza una primera prova i, tres dies més tard, un viatge amb 400 persones.
El 1900 es va inaugurar l’estació de Llavaneres com a baixador, encara que el tren va arribar a la població l’any 1857, amb la posada en servei del tram de Mataró a Arenys de Mar. L’arribada del tren va ser essencial per al desenvolupament econòmic de la zona i va permetre viure l’època daurada de l’estiueig de barcelonins i barcelonines adinerats que venien a descansar i recarregar piles amb el mar, el sol, la brisa fresca i la muntanya.
Aquesta fotografia mostra l’estació inicial de Sant Andreu de Llavaneres, l’edifici no es conserva, però la localització és la mateixa. Sou capaços d’imaginar que arribeu al municipi d’estiueig amb un tren de vapor sense cap autopista ni carretera gran a la vora? Hauria de ser una experiència màgica viatjar contemplant la costa i els municipis de costa del Maresme.
Al passeig de Llavaneres hi ha una balconada circular de color blanc que sobresurt, i que era de la casa dels industrials tèxtils Solà-Sert. A l’esquerra, mirant cap a Mataró, podreu veure un punt de defensa de la costa durant la Guerra Civil (1936-1939), els quals s’estenen per tota la costa catalana. La finalitat d’aquests punts era defensar la costa dels avions i bucs enemics; es localitzaven en espais estratègics amb gran visibilitat i eren fàcils de camuflar.
Dins d’aquesta construcció, anomenada niu de metralladora, es trobava una metralladora ancorada amb una base rodona. El niu té aquesta forma, ja que busca protegir-se de l’enemic i no ser vistos pels atacants, camuflant-se així amb el medi que l’envolta.
Com a curiositat, un altre element similar que s’estén per la costa i que compleix la mateixa funció són les bateries antiaèries. Es tracta d’un conjunt de nius de metralladora coberts, o d’un seguit de metralladores a cel obert com les que trobem a Barcelona a Sant Pere Màrtir (cel obert) o al Turó de la Rovira (bateria tancada).
Des d’aquest punt és possible tenir una vista magnífica del mar Mediterrani i les platges del Maresme. Si us hi fixeu, podreu veure la silueta dels edificis més alts de Mataró, i si pareu molta atenció i el dia us ho permet, podreu arribar a veure algunes parts de Barcelona.
Antigament, a l’horta de Les 3 viles, es plantaven clavells en els camps de conreu. En l’actualitat, als terrenys més planers vora el mar, hi podem trobar encara alguns camps dedicats a la floricultura i al conreu del reconegut pèsol de Llavaneres.
El pèsol garrofal de Llavaneres, distingit amb una marca de garantia de qualitat, és cultivat exclusivament a les hortes del terme municipal de Sant Andreu de Llavaneres. Les primeres notícies sobre aquest pèsol daten del segle XVII, amb referències documentades al Diario de los viajes y hechos en Cataluña. La producció va mantenir-se vigorosa durant els anys trenta i es va exportar a França. La característica principal del pèsol garrofal és la seva dolçor i que es conrea en terrenys silicis i arenosos, amb una collita, que comença al voltant de març, pot durar un o dos mesos.
Com podeu observar a la fotografia, antigament hi havia un espigó. Aquest massís de pedra que s’estenia pel mar, servia per protegir de les onades el que seria el nou Port Balís. Actualment, aquest espigó no es conserva, però n’han quedat moltes fotografies que mostren com la línia de costa de Les 3 viles s’ha anat modificant amb el pas dels anys.
